Capítol 1

UNA SORPRESA AL MOLÍ D'EN MORNAU

Si baixeu pel passeig de la Revolució, a tocar del carrer de Covadonga, us endinsareu pels camins que envolten el Ripoll. Veureu que el marge és ample i es pot passejar riu amunt i riu avall durant una bona estona. El paisatge no és extraordinàriament bonic, però de seguida notareu com us embolcalla d’una manera molt agradable. A banda de l’entorn natural que ens allunya del fum dels vehicles, allí encara s’hi poden trobar rastres d’una època que ja no existeix. Si poguéssim viatjar moltíssims anys enrere, ens sorprendríem molt contemplant la vida que s’hi respirava: el brogit dels treballadors que entraven i sortien dels vapors i dels molins paperers, la satisfacció dels amos en veure prosperar els seus negocis, el soroll eixordador de les màquines i el moviment continuat de l’aigua, abundant i clara, que repartia la seva vitalitat per tot arreu on passava.

De tot això fa molt temps i, just ara mateix, aquest matí assolellat de dissabte, l’Ezequiel i l’Antoni xerren d’aquestes coses mentre passegen per la riba del riu. Buscant un bernat pescaire que no acaba de treure el cap per enlloc, els dos germans han caminat tanta estona que, fins i tot, surten dels límits de Sabadell per enfilar directes cap a Castellar del Vallès.

–Vols dir que abans hi havia tanta aigua? –pregunta l’Antoni.

–Que sí, aquí hi havia els molins paperers que l’aprofitaven… –respon l’Ezequiel.

Caminen lents, s’aturen per seguir algun insecte o es distreuen passant d’una riba a l’altra provant de no mullar-se. L’Ezequiel és més àgil que l’Antoni, es nota perquè salta per les pedres del marge del riu sense que li tremolin les cames. Però si els veiéssiu, no sabríeu pas distingir quin dels dos és el germà gran i quin és el petit. L’Ezequiel, el qual ja ha complert els dotze anys, és esprimatxat, blanc de pell i de braços prims. L’Antoni és ample d’espatlles, gros de pit i els ulls li surten de les òrbites com si s’anés a menjar el món. Té dos anys menys que el seu germà, però s’intueix que d’aquí a poc temps ja serà més alt.

–Podríem anar al torrent dels Colobrers? –proposa l’Ezequiel.

–Sí… I allò, què és? –diu l’Antoni aturant-se.

Tots dos es queden mirant al lluny. Un edifici llarg i ample els espera. Té una xemeneia alta i sembla ben bé que estigui abandonat.

–Potser deu tenir cent finestres, oi Zequi?

L’Ezequiel assenteix. No té clar si s’hi ha d’apropar. Vés a saber què o qui pot haver-hi a dins. Però el seu germà, sempre més valent, arrenca a córrer. L’atura abans d’arribar al que sembla una de les entrades. L’edifici està envoltat per una paret, la qual fa de tanca, i que segueix amb un enreixat de filferro al llarg del camí. No es pot entrar. Recorren lents les vores de l’entorn i proven d’alçar-se per si poden observar alguna cosa de l’interior. Hi ha un rètol que indica que el lloc s’anomena el molí d’en Mornau, un antic molí paperer que es va utilitzar posteriorment per a les màquines del tèxtil.

Després del revolt, la tanca deixa un bon forat per a poder-hi accedir. L’Antoni s’apressa a travessar-lo. L’Ezequiel el segueix, entre rajoles esquerdades, atent per tal que no aparegui cap bestiola entre el munt de plantes que s’hi aixequen.

Toni! Què fas? –diu quan el veu enfilat dalt d’una de les parets que separen l’espai exterior de l’edifici.

–Per aquí podem arribar-hi –diu el germà petit amb l’esforç a la veu i als braços.

–Vols baixar? Que et trencaràs la closca! –torna a cridar sense rebre cap     resposta. De fet, l’Antoni ja ha saltat a l’altra banda.

–Vine! Vine! –li sent la veu–. Ja he trobat per on podem entrar!

L’Ezequiel segueix a remolc de l’Antoni i salta la paret sense gaires problemes. Allí el troba, davant d’un forat arran de terra. S’hi fiquen. De fet, és l’Antoni qui hi entra. El seu germà ho fa per força, seguint els seus passos atrevits. Un cop són dins, l’Ezequiel treu una lot de la motxilla i enfoca al seu voltant. Només hi veuen parets humides i fosques. El terra és ple de pedres i fustes escampades. Al fons, hi ha dos bidons d’aquells que utilitzen per a escalfar-se, a les pel·lícules, la gent que viu al carrer.

–Que hi ha algú? –a l’Ezequiel li surt un fil de veu molt prim.

Cap resposta. Avancen molt lents. La lot no deixa d’enfocar on trepitgen. Quan són al bell mig de l’edifici, alcen la vista. L’espai és alt, ample i llarg. Tanquen els ulls un instant per imaginar-se la vida que allí s’hi deuria respirar: el tràfec de les màquines, l’olor dels tints, el moviment de la gent. El soroll d’una pedra els despista de la il·lusió. S’apropen, quasi s’enganxen. La lot enfoca un forat en una de les parets i es veu, com arran de terra, dos ratolins que s’apressen a amagar-se perquè ningú els faci mal. L’Ezequiel fa el gest de prémer amb força la mà del seu germà, però de seguida la retira.

–No passa res, estan més espantats que nosaltres…–diu l’Antoni amb un to de veu fluixet i tranquil·litzador.

Diu això, però segueix enfocant el forat per si de cas més bestioles es mouen. En un punt concret, l’Ezequiel assenyala amb el dit tremolós un racó.

–Toni, què són aquelles tires?

–Quines tires? –xiuxiueja.

–Són… serps? –pregunta tremolant l’Ezequiel.

–No… –contesta l’Antoni ben segur de la resposta.

–Un ratolí?

–No… els ratolins no porten sabates.

La lot recorre el camí que va dels cordons d’unes sabates esportives cap amunt. Enfoca uns mitjons ratllats, unes cames primes i blanques, uns pantalons blaus i curts, una cintura estreta, la samarreta del Barça i un fil de cabells daurats que pengen del cap d’una nena que se’ls mira espantada.

–Qui ets? –pregunta l’Antoni.

–Em dic Maria… i m’acabo de trobar això… –allarga la mà i els ensenya un tros de paper.

És un retall d’un diari de l’any 1925. Groguenc i mig estripat, conté una informació que no els deixa gens indiferents. L’Ezequiel llegeix a cau d’orella de l’Antoni. Es miren un instant curt.

–Quina història, oi? –diu l’Ezequiel.

–Sí! –somriu la Maria–. El misteri de l’anell!

–Quin misteri de l’anell? –pregunta l’Antoni ben despistat.

–Que no ho captes? –diu l’Ezequiel mentre el seu germà ho nega amb el cap.

–Un carboner es va enamorar d’una noia… –comença la Maria.

–...que passejava pel riu… –segueix l’Ezequiel.

–...i li va voler regalar un anell… –diu la Maria.

–...que va robar a una senyora rica… –acaba l’Ezequiel.

–Ah! –fa l’Antoni picant-se el front amb el palmell de la mà.

–...i sembla que el va amagar… –la Maria obre els ulls.

–En una xemeneia de la ciutat on treballaven els dos vailets! –resol l’Antoni.

L’Ezequiel, l’Antoni i la Maria surten pel mateix forat per on han entrat abans i enfilen sense dir res cap al riu. Enmig del camí, es miren com si a dins no s’haguessin pogut observar. La Maria té les galtes rodones i el somriure ample. Els cabells daurats no fan joc amb els ulls marrons, però l’Ezequiel no sap destriar què és el que li agrada més. Així, es queda mirant-la com si hagués vist un angelet voltant pel cel. L’Antoni no se’n queda embadalit com el seu germà, però li nota que és valenta, decidida i aventurera.

–Així doncs… voleu acompanyar-me? –fa ella animant-los.

–A on? –diu l’Antoni.

–Que no ho has entès encara? –li diu l’Ezequiel.

–Sí… –s’enfada l’Antoni–… hi ha el nom d’una noia marcat en una xemeneia…

–Molt bé! –fa el seu germà–… i dins la xemeneia hi ha amagat…

–L’anell de la senyora Turull! –crida l’Antoni i els altres dos el fan callar.

Es queden un moment mirant enlloc. Cada un d’ells s’imagina l’aventura que comencen d’una manera diferent. Però, i si de veritat és cert tot el que pensen?

–Però vols dir que l’anell encara hi és? –pregunta l’Antoni amb desconfiança.

–No ho sé…–la Maria arronsa les espatlles amb un gest graciós.

–Però si aquest retall és de l’any 1925… –l’Ezequiel fa una ganyota d’incredulitat.

–S’ha de confiar en la intuïció… –li diu la Maria picant-li l’ullet.

A l’Ezequiel se li envermelleixen les galtes. Sis ocells passen damunt d’ells fent un crit d’alegria. Qui sap si han trobat allò que buscaven. Un bernat pescaire treu el cap dels matolls per observar com els tres aventurers decideixen, amb la mirada valenta, pujar el camí fins a la carretera de Prats de Lluçanès. No miren enrere, potser ho haurien d’haver fet. Perquè si bé ells han trobat un tros de paper de diari, hi ha un home que té un altre retall guardat a la butxaca dels pantalons. El mateix que se’ls mira de lluny i lentament es disposa a repetir els seus passos. Això sí, ho fa d’amagat perquè no el vegin. Mentre els observa, riu pensant que aquells tres aventurers el portaran a aconseguir allò que tan desitja. Ell sap que l’anell de diamants robat a la senyora Turull no el van trobar mai més. També s’imagina, amb l’expressió de cobdícia al rostre, el seu valor: milers i milers d’euros.

Un cop enfilen cap a la Creu Alta, l’Ezequiel escriu en una llibreta els noms dels vapors que recorda del treball que van fer a l’escola sobre la indústria del tèxtil a Sabadell: Buxeda, Codina, Pissit, i molts més, la llista és molt llarga. Potser amb un matí no ho acabaran. La Maria fa un traç perfecte dels carrers per on han de passar per visitar totes les xemeneies. I l’Antoni regira el paper per veure si encara hi pot trobar alguna pista de l’anell que algú va robar fa una pila d’anys. Comencen a caminar, decidits i nerviosos cap al seu primer objectiu. En arribar a la primera xemeneia, tots tres s’acosten als totxos marronosos per comprovar si va ser allí on el carboner va marcar el nom de la seva enamorada.